Hola Gisela, t’escric aquesta carta des de la part mes sincera del meu ser. A partir d’aquesta m’acomiado de tu i et deixo marxar en pau per, així, jo també poder viure amb la pau i la plenitud que busco i necessito.

Voldria fer-te saber moltes coses que no sé si seré capaç de recollir-les totes en aquesta carta.

La primera d’elles es que t’enyoro, et trobo a faltar molt sovint, massa sovint diria jo. Es una sensació molt estranya Gisela perquè no t’he conegut físicament, però sé, perfectament quin seria el teu aspecte si haguessis viscut, el teu caràcter, els teus gustos… Fins ara, he estat vivint per tu, per les dues, per mantenir-nos unides i aquest fet m’ha aportat patiment, ràbia, enfado, incomprensió, soledat, molts plors, malestars, disgustos i mals de panxa.

Sento que he comprès que he de deixar-te anar, deixar-te viure com tu has triat sense pretendre que jo visqui per les dos ni sense viure en la inexistència, en les ganes de morir que no entenia fins fa poc quan vaig descobrir que, senzillament, hi eren perquè era la manera més propera d’estar amb tu.

He lamentat infinitat de vegades la teva absència, sento que amb tu la meva infància  i la relació amb els pares hagués sigut més fàcil, més fluida, més “llevadera”. Però la realitat és que tu no estàs en el mateix plànol que jo, estem en plànols diferents i no puc seguir vivint per les dues, resulta esgotador i al final sento que ni visc jo ni vius tu.

Em trobo una i altra vegada en una dualitat molt difícil de portar, una dualitat que em fa patir i no em deixa en pau. Una dualitat que em dificulta la pressa de decisions i que em rebota en forma d’inseguretat massa vegades.

Em fa sentir petita i ridícula, poc valuosa, poc capaç i, evidentment, no m’agrada gens aquesta sensació perquè em fa patir.

Hi ha una cosa que no he explicat a gaires persones però que voldria explicar-te a tu: Tinc un record, una memòria intrauterina. Crec recordar que quan estàvem al ventre de la mama algú em va preguntar si volia ser esquerrana o dretana. Aquest “algú”, per denominar-ho d’alguna manera, em va explicar que la majoria de les persones eren dretanes. Jo, vaig escollir ser esquerrana.

Aquesta pregunta, que com et dic recordo com si fos ahir, sembla a simple vista una pregunta banal, gens carregada de significat. Tanmateix, sento que en aquell precís moment se’m va preguntar si volia venir a la vida. Jo vaig decidir que sí, tu vas decidir que no. I allà, just en aquell petit instant va començar tot. Un camí que determinaria per sempre la meva vida i la dels que estan al meu voltant.

Explicant-te això no pretenc carregar-te de culpes ni responsabilitats, només necessito fer’t-ho saber perquè, en nombroses ocasions, sento ràbia, enfado i tristesa cap a tu perquè sento que em treus de polleguera. Veig sovint reflectit el teu caràcter en la meva gossa, la Gaia, i això no pot continuar, perquè es un “sinvivir”.

Des que sé de la teva existència, he pogut comprendre molts sentiments meus, conductes i preocupacions. M’he enfadat amb tu infinites vegades lamentant-me de per què no estàs aquí i vas decidir anar allà, de per què sóc així i em sento així, estranya, perduda, com si sempre em faltés alguna cosa per ser feliç, com si estigués incompleta, doblant les coses quan vaig a comprar, estimant els nombres parells en totes les coses que veig, fins i tot he fet dues carreres!! La teva i la meva!!

Abans, vivia tot plegat de manera absolutament inconscient, sabia que era infeliç però no sabia el per què. Sentia que cadascú viu la vida que li toca viure, que vivim la vida que em escollit en altres vides, inclús que paguem en vida els pecats o les males conductes de vides passades. Ara, no es que pensi que això no és així, simplement ho veig diferent. He canviat la mirada respecte aquesta opinió. Penso que cada persona del món és responsable de la seva vida i de les seves situacions, que la consciència ens allibera i és sanadora.

No puc deixar de costat el pensament recurrent de imaginar què hagués passat si tu haguessis viscut, em decanto en pensar que tot hagués sigut molt més fàcil, tal i com et deia a l’inici de la carta. Molt més senzill i fluid. Però sento que si estic passant per aquest procés de dol, d’acomiadament és perquè ho necessito, perquè en el fons Gisela et necessito cada dia de la meva vida amb mi, al meu costat… Per què vas decidir marxar i no quedar-te, aquí les dues estaríem juntes…

Vull que sàpigues que t’estimo molt, infinitament, és un amor difícil de descriure perquè es molt diferent al que se sent per una mare o per una parella. Es un amor que surt de les entranyes, que fins i tot permetria que jo no visqués per tal que visquessis tu, es un amor que, com comprendràs, no permet viure en llibertat, sinó en la pena, la tristesa i el lament constant. I penso que això em porta al victimisme, al viure els fets i les situacions amb una intensitat abasalladora que ningú comprèn però que està allà, present cada dia i que em fa patir i em fa sentir incompresa i sola en massa ocasions.

M’hagués agradat que haguessis estat aquí perquè podríem compartir mil coses, fins i tot penso que seriem veïnes, viuríem en dues cases adossades, cadascuna amb la seva parella i compartiríem els diumenges.

Tanmateix, això no pot ser així i ho accepto, li dic SÍ a tot el que sento i penso respecte a tu. Avui, dia 22 de març, a pocs dies de la nostra concepció decideixo desfusionar-me de tu, desapegar-me de tu per seguir la meva vida i deixar-te a tu fer la teva, sense necessitat de que jo hagi de viure una i altra vegada per les dues.

Per tal d’honorar-te, donar-te un lloc i professar-te tot el amor infinit que tinc vers a tu et diré que he trobat una manera, al meu parer molt sana, de fer-ho: conduir el meu cotxe vermell jo sola. Aquesta acció es traduiria a saber estar dins el úter de la mama, dins l’ou jo sola, conduir la meva pròpia vida sola, sense tu, sense necessitat de fer-te reviure constantment.

Cada cop que condueixi sola, a l’interior del meu cotxe vermell t’estaré honorant, t’estaré dient: t’estimo germana meva, t’estimo i et recordo però ja no em lamento de que no siguis aquí… T’estaré donant un lloc.

Sento que així podré viure amb la plenitud, la alegria i la felicitat que em mereixo i que, alhora, només jo sola en la soledat dels meu interior  i de la nena que porto a dins (la meva nena interior, la nena que un dia vaig ser i que sempre seré) em puc proporcionar.

Aquest alliberament conscient, aquest comiat dolorós però necessari m’aportarà autonomia, de fet l’acte que he decidit fer per honrar-te m’aporta precisament llibertat i autonomia. Em permet anar allà on vulgui tota sola, fet que abans em feia una impressió i una por terrible.

Així doncs, m’acomiado de tu amb una barreja de pena i de satisfacció. Com t’he dit abans, vull que sàpigues que cada cop que condueixi sola estaré honorant-te, però d’una manera sana i plaentera per les dues. No prometo deixar de sentir-me trista cada cop que faci anys, però el teu record i la teva essència sempre estaran allà, en cada ritual que faci, cada any que faci anys que la terra gira al voltant del sol des que jo hi sóc en ella.

Abans d’acomiadar-te vull explicar-te que estic a punt d’aconseguir el que tant desitjo des de fa uns mesos, des que m’he adonat de la teva existència i he descobert que, de les dues, jo sóc la mestra i tu ets l’educadora social. Estic a punt d’aconseguir una plaça de mestra en una gran escola. El dia que ho aconsegueixi ho celebraré i tu també hi seràs en aquella celebració, ocupant el lloc que et pertoca en el meu pensament. Tinc un gessamí, que he comprat fa poc. El tinc al pati del pis on visc actualment. El vaig comprar pensant en les dos, no sé per quin motiu la fragància que desprèn em recorda a tu i a mi, a les dues.

T’estimo i t’adoro germana meva, sembla ser que em toca seguir sense tu, amb valentia, coratge, força i voluntat.

Se’m escapen les llàgrimes soles dels ulls només de pensar-te i imaginar-te, ets tan guapa Gisela…

Vull demanar-te perdó. Perdó per no haver sabut de tu tot i que sentia i intuïa la teva presència, tot i que sovint se’m presentaven situacions paral·leles, inclús a la feina, de sobte, van començar a aparèixer nens i nenes que cuidava i que eren bessons i em despertaven un sentiment profund de no sé el que… Que fa poc he començat a comprendre i a integrar. La vida et posa al camí totes aquelles comprensions que necessites transcendir, és fantàstica.

També, vull demanar-te perdó per haver-te fet viure i reviure ja no sols a través de mi i de les coses que feia per les dues sinó a través d’altres persones que, inconscientment, percebia com la meva bessona, la infinitat de millors amigues que tenia de petita… Sento que tot plegat t’ha fet retenir aquí i no t’ha permès marxar mai del tot, no t’ha permès evolucionar i estar en pau. Ni a tu ni a mi.

També, vull dir-te que et perdono, et perdono profundament per haver decidit el que vas decidir en el seu moment, per haver marxat i haver-me deixat sola, per haver-me fet sentir indefensa i insegura amb la teva absència, no és responsabilitat teva que jo em senti així i el buit que he anat sentint constantment al llarg d’aquests anys… Com t’he dit, m’hagués encantat que t’haguessis quedat, qui sap si la meva escoliosi hi seria… Però li dic un D’ACORD alt i clar a la teva decisió. JO PUC I PODRÉ SEGUIR SOLA.

T’estimo fins l’infinit i sempre t’estimaré.

Una abraçada llarga i calenteta.

La teva germana eterna,

Maria.